|
Exposició "De l'Espanya que emigra a l'Espanya que acull"
La mostra, que fa un recorregut històric pel nostre passat com a país d'emigrants i s'atura en el present com a país d'acollida, l'organitza la Fundació Francisco Largo Caballero, amb la col·laboració de la Universitat de València, l'Obra Social de Caja Madrid i la Secretaria d'Estat d'Immigració i Emigració (Direcció General d'Emigració. Ministeri de Treball i Immigració).
dilluns, 2 / juny / 2008
«Els espanyols també vam ser emigrants, i encara més, també vam ser immigrants il·legals. A la recerca d’un futur millor, vam creuar oceans i fronteres per tornar a començar en un lloc aliè. Espanya ha canviat tant, que avui ens costa reconèixer-nos en la mirada d’aquests altres, aquells que avui vénen al nostre país amb un propòsit idèntic, amb la mateixa història al damunt que, fa a penes uns quants anys, portaven milions d’homes i dones espanyols». Així comença l’exposició De l’Espanya que emigra a l’Espanya que acull, organitzada per la Fundació Francisco Largo Caballero, que aborda amb rigor i serietat el fenomen migratori per mitjà de més de 400 peces, entre fotografies, documents, cartes, revistes, llibres, objectes personals i de diversa índole, procedents de més de 50 arxius públics i privats, nacionals i internacionals. La mostra té com a principal objectiu recordar-nos què vam ser, un país d’emigrants, perquè la memòria ens ajude a construir què volem ser, un país d’acollida.
L’exposició està organitzada en dos grans blocs. En el primer es reflecteix l’Espanya que emigra mitjançant un recorregut per set seccions: L’emigració a Amèrica (1882-1935), L’emigració política, Les migracions interiors, L’emigració a l’Europa del desenvolupament (1956-1974), De nou fent les Amèriques, L’emigració temporal i El retorn i la permanència.
La segona part de l’exposició tracta de manera molt àmplia el capítol dedicat a «Espanya, país d’acollida», reflex de la situació en què es troben els immigrants que actualment viuen al nostre país i que estan canviant la fisonomia de la societat espanyola.
Com a introducció a l’exposició, el visitant es troba amb la instal·lació «Ulisses», de l’artista Fernando Clavaria, formada per les rudimentàries escales fetes amb troncs que van utilitzar alguns immigrants per a creuar la tanca de Melilla.
El projecte es completa amb quatre seqüències audiovisuals, que compten amb música d’Amancio Prada i Pablo Guerrero, i també amb imatges inèdites, un audiovisual final, una pàgina web i un important catàleg en què han col·laborat destacats especialistes, que ja s’ha convertit en un llibre de referència sobre el tema.
La mostra De l’Espanya que emigra a l’Espanya que acull, i el projecte d’investigació que l’acompanya, ha estat mereixedora de la medalla d’or de l’emigració del Ministeri de Treball i Afers Socials
Del 2 de juny a 14 de setembre de 2008
Sala Estudi General - La Nau
Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE
|
|
|
El llibre "La doctrina del xoc" de Naomi Klein
Després de "No Logo" la Naomi Klein torna a mostrar-nos les conseqüències del nostre sistema de vida. L'economia afecta la vida de les persones i Klein denúncia les crueltats que es provoquen.
dilluns, 19 / maig / 2008
Comentari del llibre
La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre
Naomi Klein, Empúries, Barcelona, 2007, 739 pp.
Per elaborar i analitzar teories econòmiques sol haver dos sistemes diferents. La primera, apriorística, basada en idees prèvies i servidora d'interesos foscos, és plena de certeses absolutes i basada en dogmatismes inflexibles. Més o menys, podria aplicar-se als economistes de Chicago, o més pròximament, el nostre neoliberal Xavier Sala-Martín. La segona, basada en evidències i documentació, a partir de l'observació de la realitat, és la que representa aquest llibre, probablement un dels textos del segle.
Naomi Klein, que ja havia trasbalsat el panorama intel·lectual amb el seu No Logo, dóna solidesa interpretativa a una història complexa, aparentment contradictòria, que, paradoxalment mostra una coherència impecable. Els diversos electro-shocks en forma de crisis econòmiques i humanitàries, estan estretament connectades amb l'"èxit" de la "nova economia", que no és altra que la de la vella explotació atiada per la cobdícia. Més info: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/77281Font: La bitàcola de Xavier Diez
|
|
|
|
La pel·lícula "Juno"
Juno és una comèdia amb uns diàlegs sorprenentment madurs sobretot els de l'actriu protagonista. La història comença quan ens assebentem que Juno, jove adolescent de 16 anys està embarassada i després de decidir de no voler avortar la seva solució passa per donar el fill en adopció i escull a uns pares benestants que viuen a l'altra punta de la ciutat.
dilluns, 3 / març / 2008
Ha estat la sorpresa de l'any. I també ho ha estat als Oscar com ho va ser l'any passat
Little Miss Sunshine
.
Té quatre de les millors nominacions: Millor pel.lícula, millor director per Jason Reitman, millor guió per Diablo Cody i millor actriu per
Ellen Page
(tota una agradable sorpresa!!! després parlaré d'ella).
És una història fresca, d'adolescents, però no té res a veure amb les comèdies d'adolescents barrueres i de vocabulari desagradable que fan avui dia. No té res a veure!
Juno
és una comèdia amb uns diàlegs sorprenentment madurs sobretot els de l'actriu protagonista. La història comença quan ens assebentem que Juno, jove adolescent de 16 anys està embarassada i després de decidir de no voler avortar la seva solució passa per donar el fill en adopció i escull a uns pares benestants que viuen a l'altra punta de la ciutat. Les situacions són divertides i amb uns diàlegs com he dit abans molt punyents on la protagonista absoluta és aquesta noia que amb tan sols 16 anys és la més adulta de tots els que l'envolten.
El casting , trobo que està molt encertat: el pare,J.K.Simmons (és el cap de Kyra Sedwick a The closer) , és un militar retirat que accepta la situació de la seva filla acompanyant-la a les visites als pares adoptius, la madrastra
Allison Janney
(la recordereu com a cap de premsa de El ala oeste de la Casa Blanca, o sobre tot fent de parella de la Meryl Streep a Las horas) té dos moments entranyables quan posa a ratlla a la infermera que li fa la ecografia a la Juno i quan es troba al final amb la
Jennifer Gardner
, aquesta que està estupenda fent de possible mare adoptiva, pija, controladora, molt lluny dels papers de dona guerrera com a Elektra o a Alias, el seu marit Jason Bateman (que el recordereu sobre tot fent de TeenWolf aquella horrorosa comèdia d'adolescents en que ell era l'home llop), o l'amiga Olivia Thirlby que aquesta si que fa de'adolescent tonta però que està en tot moment amb la seva amiga.
Però el millor encert és sens cap mena de dubte Ellen Page l'actriu que interpreta a Juno. Dóna un caliu al seu personatge tan entranyable que et fa tenir un somriure tota la pel.lícula. No dramatitza mai la seva situació, al contrari, n'és totalment conscient d'ella i és la que pren les solucions més madures, malgrat els seus 16 anys. La nota final, lo millor de la pel.lícula. No m'estranya que l'hagin nominat, no guanyarà però és una bona recompensa a un bon treball . Caldrà seguir-la de prop per què crec que farà molt bones coses!!!
Comentari del blog: PARLEM UNA MICA DE CINEMA?
|
|
|
La pel·lícula "Persèpolis"
Persèpolis es una pel.lícula d'animació que narra la història autobiográfica de la iraní Marjane Satrapi, la història de com va crèixer en un regimen fundamentalista islàmic i que la va portar a abandonar el seu país.
dilluns, 10 / desembre / 2007
Persèpolis
es una pel.lícula que narra la història autobiográfica de la iraní Marjane Satrapi, la història de com va crèixer en un regimen fundamentalista islàmic i que la va portar a abandonar el seu país.
El còmic ve precedit d´un gran èxit de vendes (30.000 exemplars venuts a França en un any) i un munt de premis, entre ells , el Premi a l´Autor Revelació del Saló del còmic d´Angouleme( França), ; el Premi Harvey a la millor obra extrangera 2004, a EEUU; i a Espanya, va guanyar el Primer Premi de la Pau de Fernando Buesa Blanco entre d´altres i també va ser nominada en els Premis del Saló del Còmic de Barcelona a la categoria del Millor Obra Estrangera 2002.
El còmic comença l´any 1979, quant Marjane té deu anys i des de la mirada infantil és testimoni d´un canvi social i polític que posa fi a més de cinquanta any de regnat del sha de Persia a l´Iran i dóna pas a una república islàmica.
A banda de diferenciar-se dels altres nens per haber estat educada a l´esti occidental dins d´una família de classe alta i per una pares d´ideologia progresistes i partidaris de l´islam moderat, Marji, té una gran inquietut intel.lectual per ser una nena i una gran imaginació que la porta a tenir converses amb Déu ( amb que troba semblances amb Marx) i sommiar en ser una profeta.
Al mateix temps que va creixent, Marjane sen´adona que el nou règim islàmic pel que van lluitar els seus pares ha caigut en mans dels integristes i que no porta res de bó. La pel.lícula en animació, adapta els dos primers àlbums del còmic, i està codirigida i coescrita entre la pròpia Satrapi y Vincent Paronnaud. L´animación feta en blanc i negre, i que compta a la versió francesa amb les veus de Catherine Deneuve i la seva filla Chiara Mastroianni, en els papers de mare de Satrapi i de la pròpia protagonista respectivament. |
|
|
La pel·lícula "Una verdad incómoda"
Si penses que les alteracions meteorològiques que ja patim són normals... no veges aquesta pel·lícula... Si creus que la desertificació, la sequera, els huracans... tenen alguna explicació comuna, aleshores, ací trobaràs algunes respostes.
dimecres, 25 / juliol / 2007
Us recomanem el film Una veritat incòmoda - An inconvenient truth, dirigit per Davis Guggenheim, on l’ex-vicepresident dels EUA, Al Gore, ens narra els efectes que pot tindre el canvi climàtic sobre els humans. El canvi climàtic induït per l’ús i abús de la crema de combustibles fòssils, abocant Carboni fòssil (en forma de CO2) a l’atmosfera, fa que la Terra s’escalfe, en retenir la radiació solar i es destaroti el clima.
L’estrena d’aquest film, guardonat al festival Sundance, que ha anat precedit d’un viatge promocional per Europa d’Al Gore i del qual Larry King va dir: ‘un dels films més importants mai realitzats’.
Ja està en DVD... |
|
|
"Canvi climàtic circus" l'últim monòleg de Xavi Castillo
En este nou espectacle, Xavi Castillo promet “callar-se la boca” i denunciar, amb sarcasme i humor, els abusos que les societats més avançades realitzen sobre el que ens queda de Natura.
dilluns, 3 / març / 2008
Després d'espectacles com “El Chou”, “L'estrany Viatge” o “L'heretge de Xàtiva”, Pot de Plom i Xavi Castillo proposen “a new experience”: una historieta sobre el Canvi Climàtic, un espectacle comicoapocalíptic que jugarà amb el calfament global, l'efecte hivernacle, la pujada del nivell del mar, el desgel dels pols, les sequeres, la revolució de la fauna i flora, la desforestació, el G-8... en resum: la Terra està calenta! Així que Pot de Plom proposa: folleu, folleu que el món s'acaba!!
Del 8 al 18 de març i del 26 de març al 20 d’abril
Companyia Pot de Plom Teatre
|
|